La construcció del jo al cibermón
Efectivament, la imatge és només un dels codis que existeixen per a representar la realitat i per a expressar-se. No necessàriament el més realista, com el món occidental s'esforça en proclamar, sinó, ara mateix, el més assumit i, per tant, el més fàcil d'aprendre en la simple convivència. Si algú vol expressar una emoció l'ha de representar de tal manera que algú altre pugui arribar a imaginar-se-la. Bé ho pot fer amb una imatge i naturalment, ho pot fer amb l'escriptura, però també pot expressar aquesta emoció amb sons i música o a través del codi binari (si fóssim capaços de dexifrar-lo a simple vista) o a través d'impulsos elèctrics (que tenen lloc al nostre sistema nerviós), o fins i tot amb un compost químic, la substàncies que el seu cos ha generat que li han donat peu a sentir-la. Si això fos possible, potser el nou model químic esdevindria hegemònic. Em sento “CHO4H2Na3” i per saber què vol dir hauíem d'ingerir el compost i sentir-nos com l'altre. Sona emocionant, però ni tan sols així arribaríem a la comunicació absoluta, perquè qualsevol interpretació varia amb el context intern o extern de qui l'interpreta.
Dins del nostre context, la imatge és ideal (és la imatge qui s'ha creat el context a mida?). La recepció n'és immediata i la descodificació ve exactament després. És performable i transformable i tot i així pot conservar un caràcter realista. Tot de característiques molt útils per a servir-nos de la imatge per a construir la nostra identitat. Al món cibernètic, en la seva vessant de relació amb l'altre, la construcció de la identitat és constant -igual que ho és al món físic- i respon gairebé sempre a una decisió conscient –a diferència del món físic-. Un ésser, dins d'un món virtual, si no es pronuncia voluntàriament no pot ser percebut pels altres. Per això a internet i als videojocs, els éssers han de prendre forma de codis per arribar als altres i els més utilitzats són l'escrit i el visual. Internet és una xarxa virtual on cada persona pot crear un organisme o un espai accessible a la resta de persones.
Una cibernoia1 s'ha creat MySpace dissenyat amb les seves millors fotos i textos i la música que més li agrada. Hi té un apartat de Friends on hi ha tots els cibercontactes als quals pot accedir directament des de la seva cibercasa (el seu web MySpace) i a sota se li poden deixar cibercomentaris. Cadascun dels ciberelements representats amb una foto i un cibernom o un text. El contacte més instantani i directe (a través del qual manté vives moltes de les seves amistats físiques) l'obté amb el seu compte a Hotmail i amb el Messenger on la icona que representa la cibernoia és una foto.
A més, té un Fotolog que utilitza a mode de cyberdiari on explica els cyberevents (la versió ciber de l'event que va tenir lloc al món físic) representats amb una foto de la cybernoia en una festa de disfresses amb tots d'amics, molta beguda, i a sota un cibertext segurament escrit amb un argot críptic per als que no eren a la festa però que deixa ciberentendre una vetllada fabulosa. El ciberespai que aconsegueix atraure més visites o més comentaris és el més popular i pot formar una mena d'espiral del silenci. Evidentment que la cibernoia té un Blog on exposa els seus cybersentiments més profunds que va tenir durant la setmana passada. I també està enregistrada a YouTube i de vegades hi penja vídeos dels ciberevents. També podria tenir un Flickr, un DeviantArt, un Facebook, un Emule, un LastFM, un WoW, un Second Life, un Livejournal o ser membre d'un ciberfòrum sobre música pop per a ciberlesbianes rebels.
En tots casos es tracta del mateix, construcció del ciberorganisme a partir d'imatges i de text i en algun cas també de música. La tendència general d'utilització a internet comporta sempre la creació d'un perfil públic. A les imatges, la cibernoia no hi apareix mai en pijama, hi apareix maquillada i a la moda. No es tracta de quedar bé davant la gent que la veu cada dia, aquests ja saben com és, sinó davant de tots els ciberamics potencials (provinents de tot el món) que només tenen el MySpace com a referència per a fer-se una idea del que és la cibernoia.
Així doncs, internet és una eina de socialització a gran escala que permet als usuaris configurar-se la identitat a voluntat i, tant accedir-hi, com generar grans quantitats d'informació. Aquests usos comporten canvis en l'epistemologia i en la forma d'entendre les imatges, els textos, les relacions, la comunicació i la forma d'emprar el temps lliure.
“Recently, photography has become as widely practiced an amusement as sex and dancing -wich means that like every mass art form, photography is not practiced by most people as an art. It is mainly a social rite, a defense against anxiety, and a tool of power.”2
Si hagués de resumir amb una imatge el fenomen de la fotografia digital a internet, el motiu seria una persona fent-se una foto a si mateixa allargant el braç amb una persona al costat i qualsevol paisatge o monument de fons. Els ciberorganismes necessiten renovar el seu fons infogràfic setmanalment per mantenir-se vius. La fotografia i el video digitals a internet, l'aparició de petites càmeres compactes i la possibitat de divulgació d'imatges a les ciberplataformes ja esmentades han fet de l'acte fotogràfic la justificació i alhora la prova de l'existència d'un event. La fotografia no és un record, la fotografia és el ciberevent; la construcció de la ciberrealitat.
Els modes de representació hegemònics, imatge i text, guanyen partit a la resta de modes, la resta de sentits, olfacte, tacte. Si Wolton afirmà que a través de la televisió només és possible un tipus de contingut dirigit a un públic massificat, a internet només hi ha lloc per un tipus de ciberorganisme i una comunicació específica. Parlar al cibermón comporta un tipus de conversa generalment molt més introspectiva i profunda que parlar al món físic. En un xat es pot ser molt més agosarat, es poden fer preguntes més atrevides i respostes més insolents perquè no hi ha contacte visual, no hi ha vergonya, de fet és el més semblant a parlar amb un mateix, perquè la persona es troba físicament sola al davant d'una pantalla i la confiança amb un mateix és la màxima. A més, les paraules es poden corregir, esborrar, recomençar abans de ser introduides a la conversa. Es pot copiar i enganxar i hi ha temps per reflexionar abans de donar una resposta. El ciberdiàleg és informal i permet parar i recomençar en qualsevol moment en el qual els dos ciberorganismes estiguin disponibles. És cert, com apunta Juan Cueto, que el mitjà individualista per excel·lència és el llibre imprès, però internet introdueix la possibilitat de sociabilitzar-se en la individualitat.
Com que si un ciberorganisme no es pronuncia no és percebut, una altra característica del cibermón és la possibilitat de mirar el més profund de les intimitats d'un altre sense ser vist. La cibernoia segueix diàriament els moviments d'algun altre ciberorganisme què pel que veu i llegeix li resulta interessant. És un acte voyeurístic lícid i consentit; un ciberorganisme crea un perfil púbic precisament per a poder ser vist i sovint també per a poder mirar. En canvi pot dur a relacions estranyes i complexes entre persones que es coneixen però alhora mai no s'han dirigit la paraula. Quant als observadors a internet, la creació de perfils públics amb informació sobre interessos, gustos i tendències a dins de les ciberplataformes conforma una eina molt útil per a les empreses i els caçadors de tendències que poden conèixer en profunditat la personalitat, i sobretot la imatge anhelada (el ciberorganisme) dels seus consumidors potencials i també una potent eina de control i investigació social.
Els codis que legitimen l'existència de la veritat i la definició d'intel·ligència han anat variant en funció del model comunicatiu hegemònic. Si considerem internet com una revolució del model comunicatiu, ens hem de preguntar si sabem distingir entre ciberrealitat i realitat o si ja ni tan sols hi ha una diferència entre els dos conceptes perquè el nou model ja ha canviat els paràmetes de judici que abans hi dibuixaven una línia divisòria. Per tant, la construció de la realitat a internet ha passat a ser tan automàtica i presuposada que ja ni tan sols es considera construcció i passa a ser directament realitat?
1Amb el prefix ciber- abans d'un terme em referiré a aquest mateix terme traslladat a l'àmbit d'internet i, per tant, adientment codificat com a construcció voluntària d'una realitat.
2Susan Sontag, On Photography, Penguin Classics, 2002
