pasan cosas con forma redonda

cibermón

La construcció del jo al cibermón

Efectivament, la imatge és només un dels codis que existeixen per a representar la realitat i per a expressar-se. No necessàriament el més realista, com el món occidental s'esforça en proclamar, sinó, ara mateix, el més assumit i, per tant, el més fàcil d'aprendre en la simple convivència. Si algú vol expressar una emoció l'ha de representar de tal manera que algú altre pugui arribar a imaginar-se-la. Bé ho pot fer amb una imatge i naturalment, ho pot fer amb l'escriptura, però també pot expressar aquesta emoció amb sons i música o a través del codi binari (si fóssim capaços de dexifrar-lo a simple vista) o a través d'impulsos elèctrics (que tenen lloc al nostre sistema nerviós), o fins i tot amb un compost químic, la substàncies que el seu cos ha generat que li han donat peu a sentir-la. Si això fos possible, potser el nou model químic esdevindria hegemònic. Em sento “CHO₄H₂Na₃” i per saber què vol dir hauíem d'ingerir el compost i sentir-nos com l'altre. Sona emocionant, però ni tan sols així arribaríem a la comunicació absoluta, perquè qualsevol interpretació varia amb el context intern o extern de qui l'interpreta.

Dins del nostre context, la imatge és ideal (és la imatge qui s'ha creat el context a mida?). La recepció n'és immediata i la descodificació ve exactament després. És performable i transformable i tot i així pot conservar un caràcter realista. Tot de característiques molt útils per a servir-nos de la imatge per a construir la nostra identitat. Al món cibernètic, en la seva vessant de relació amb l'altre, la construcció de la identitat és constant -igual que ho és al món físic- i respon gairebé sempre a una decisió conscient –a diferència del món físic-. Un ésser, dins d'un món virtual, si no es pronuncia voluntàriament no pot ser percebut pels altres. Per això a internet i als videojocs, els éssers han de prendre forma de codis per arribar als altres i els més utilitzats són l'escrit i el visual. Internet és una xarxa virtual on cada persona pot crear un organisme o un espai accessible a la resta de persones.

Una cibernoia¹ s'ha creat MySpace dissenyat amb les seves millors fotos i textos i la música que més li agrada. Hi té un apartat de Friends on hi ha tots els cibercontactes als quals pot accedir directament des de la seva cibercasa (el seu web MySpace) i a sota se li poden deixar cibercomentaris. Cadascun dels ciberelements representats amb una foto i un cibernom o un text. El contacte més instantani i directe (a través del qual manté vives moltes de les seves amistats físiques) l'obté amb el seu compte a Hotmail i amb el Messenger on la icona que representa la cibernoia és una foto.

A més, té un Fotolog que utilitza a mode de cyberdiari on explica els cyberevents (la versió ciber de l'event que va tenir lloc al món físic) representats amb una foto de la cybernoia en una festa de disfresses amb tots d'amics, molta beguda, i a sota un cibertext segurament escrit amb un argot críptic per als que no eren a la festa però que deixa ciberentendre una vetllada fabulosa. El ciberespai que aconsegueix atraure més visites o més comentaris és el més popular i pot formar una mena d'espiral del silenci. Evidentment que la cibernoia té un Blog on exposa els seus cybersentiments més profunds que va tenir durant la setmana passada. I també està enregistrada a YouTube i de vegades hi penja vídeos dels ciberevents. També podria tenir un Flickr, un DeviantArt, un Facebook, un Emule, un LastFM, un WoW, un Second Life, un Livejournal o ser membre d'un ciberfòrum sobre música pop per a ciberlesbianes rebels.

En tots casos es tracta del mateix, construcció del ciberorganisme a partir d'imatges i de text i en algun cas també de música. La tendència general d'utilització a internet comporta sempre la creació d'un perfil públic. A les imatges, la cibernoia no hi apareix mai en pijama, hi apareix maquillada i a la moda. No es tracta de quedar bé davant la gent que la veu cada dia, aquests ja saben com és, sinó davant de tots els ciberamics potencials (provinents de tot el món) que només tenen el MySpace com a referència per a fer-se una idea del que és la cibernoia.

Així doncs, internet és una eina de socialització a gran escala que permet als usuaris configurar-se la identitat a voluntat i, tant accedir-hi, com generar grans quantitats d'informació. Aquests usos comporten canvis en l'epistemologia i en la forma d'entendre les imatges, els textos, les relacions, la comunicació i la forma d'emprar el temps lliure.

“Recently, photography has become as widely practiced an amusement as sex and dancing -wich means that like every mass art form, photography is not practiced by most people as an art. It is mainly a social rite, a defense against anxiety, and a tool of power.”²

Si hagués de resumir amb una imatge el fenomen de la fotografia digital a internet, el motiu seria una persona fent-se una foto a si mateixa allargant el braç amb una persona al costat i qualsevol paisatge o monument de fons. Els ciberorganismes necessiten renovar el seu fons infogràfic setmanalment per mantenir-se vius. La fotografia i el video digitals a internet, l'aparició de petites càmeres compactes i la possibitat de divulgació d'imatges a les ciberplataformes ja esmentades han fet de l'acte fotogràfic la justificació i alhora la prova de l'existència d'un event. La fotografia no és un record, la fotografia és el ciberevent; la construcció de la ciberrealitat.

Els modes de representació hegemònics, imatge i text, guanyen partit a la resta de modes, la resta de sentits, olfacte, tacte. Si Wolton afirmà que a través de la televisió només és possible un tipus de contingut dirigit a un públic massificat, a internet només hi ha lloc per un tipus de ciberorganisme i una comunicació específica. Parlar al cibermón comporta un tipus de conversa generalment molt més introspectiva i profunda que parlar al món físic. En un xat es pot ser molt més agosarat, es poden fer preguntes més atrevides i respostes més insolents perquè no hi ha contacte visual, no hi ha vergonya, de fet és el més semblant a parlar amb un mateix, perquè la persona es troba físicament sola al davant d'una pantalla i la confiança amb un mateix és la màxima. A més, les paraules es poden corregir, esborrar, recomençar abans de ser introduides a la conversa. Es pot copiar i enganxar i hi ha temps per reflexionar abans de donar una resposta. El ciberdiàleg és informal i permet parar i recomençar en qualsevol moment en el qual els dos ciberorganismes estiguin disponibles. És cert, com apunta Juan Cueto, que el mitjà individualista per excel·lència és el llibre imprès, però internet introdueix la possibilitat de sociabilitzar-se en la individualitat.

Com que si un ciberorganisme no es pronuncia no és percebut, una altra característica del cibermón és la possibilitat de mirar el més profund de les intimitats d'un altre sense ser vist. La cibernoia segueix diàriament els moviments d'algun altre ciberorganisme què pel que veu i llegeix li resulta interessant. És un acte voyeurístic lícid i consentit; un ciberorganisme crea un perfil púbic precisament per a poder ser vist i sovint també per a poder mirar. En canvi pot dur a relacions estranyes i complexes entre persones que es coneixen però alhora mai no s'han dirigit la paraula. Quant als observadors a internet, la creació de perfils públics amb informació sobre interessos, gustos i tendències a dins de les ciberplataformes conforma una eina molt útil per a les empreses i els caçadors de tendències que poden conèixer en profunditat la personalitat, i sobretot la imatge anhelada (el ciberorganisme) dels seus consumidors potencials i també una potent eina de control i investigació social.

Els codis que legitimen l'existència de la veritat i la definició d'intel·ligència han anat variant en funció del model comunicatiu hegemònic. Si considerem internet com una revolució del model comunicatiu, ens hem de preguntar si sabem distingir entre ciberrealitat i realitat o si ja ni tan sols hi ha una diferència entre els dos conceptes perquè el nou model ja ha canviat els paràmetes de judici que abans hi dibuixaven una línia divisòria. Per tant, la construció de la realitat a internet ha passat a ser tan automàtica i presuposada que ja ni tan sols es considera construcció i passa a ser directament realitat?

1Amb el prefix ciber- abans d'un terme em referiré a aquest mateix terme traslladat a l'àmbit d'internet i, per tant, adientment codificat com a construcció voluntària d'una realitat.

2Susan Sontag, On Photography, Penguin Classics, 2002

1 dia de fluxos corectes

Llegó a la conferencia justo a tiempo y se aposentó a la derecha de la mesa, al lado de un británico catalanoconacentoparlante que garabateaba letras chinas en un libro de ejercicios. Els millors llibres són en anglès; en català hi ha un diccionari y els de castellà no són bons. Le mostró la tapa y le advirtió sobre la importancia de practicar la fonética con audiovisuales. Luego le preguntó de que oficina venía y él respondió sonriendo. Era un británico amable de pelo blanco que a diferencia del resto de asistentes no necesitaba saludar a la camarilla de preocupados por la lengua. Había venido a escuchar y hasta que no empezaran a hablar tenía deberes por hacer. Más tarde le comunicaron que estaba molestando, tanto revolotear de aquí para allá. Pues claro, nosotros siempre molestamos, pero queréis salir en la premsa, ¿no? Al salir pasó por el lavabo, sólo para ver cómo era. Se fue pensando, esa señora que colocó la colección completa de las obras de Dickens, Flaubert i Turgenev encima de un televisor de 21 pulgadas, como un juego en el cual pierden todos, estás ahí en tu pieza viviendo y cocinando y leyendo la enciclopedia autodidáctica, ¿cuáles son los dulces que no te gustan?, siempre estirando estirando la cuerda hasta el máximo, máximo. El tiempo debería pasar solo cuando le das permiso. ¡Que no conste en acta! Cuando llegue a casa lo apuntaré todo. No llevo libreta, tampoco tengo manos ni luz para apuntar. Lo que pretendía era localizar todas estas actividades innecesarias en las que se entretenía demasiado para optimizar el tiempo que quedaba. Lo pensaba y tachaba, "eso", "eso" y luego pues se descubría otra vez haciéndolo. ¿Verdad? Al salir de la oficina, le apeteció pimienta, antes de saludar al señor de seguridad y recordar que la pimienta no le gustaba. Las luces de la ciudad sonreían y creyó percibir que sus substancias cerebrales estaban en orden [por hoy], así que se deslizó entre las calles y los humos hasta llegar a casa y comer algo de coliflor con pimienta cinco bayas. Abrió el bloc para escribir, pero lo había olvidado todo. Pica. Y no es como la pimienta que yo había planeado.

cristalitos de corazón

Hoy creo que mi corazón va a estallar otra vez. Hacía tanto Sol que podía ver los cristalitos brillantes de los otros corazones rotos por el suelo. Les hice una foto pero en las fotos no se ven las cosas. Las fotos son papelitos digitales y qué más da.
Llega ahora que dejas de confiar en encontrar un camino, no hay camino, y entonces ya puedes empezar a inventar lo que sea para que haya uno. Así que el mundo es un lugar que a nadie gustaba repleto de caminos inventados para poder pasar por el lado del parque mientrastanto y algo así.
Tengo que aguantar a todos estos corazones danzando en mi y tengo que ir arriba ir abajo, luchar por ti, llorar por todo, sentirme derretir porque el sol me tocaba directo a la cara. Siempre hay alguien que debería estar viendo conmigo esta película. Siempre esta angústia y andar saltando charcos de celofán*.
Como voy a mentir con lo que siento si no son palabras? Simplemente lo hago.

Va a estallar en cualquier momento o quizás es mi estómago, de donde viene a donde va esta energía que quiere salir, gritar, ¿qué estaré escribiendo? ni siquiera me he quitado el anorak, cuando k estaba aquí entonces habría gritado y saltado por la cama quizás él lo hubiera gravado en video y se hubiera reido mucho. Si A estuviera aquí me haría hablar tanto que acabaría por aflojar el cortocicuito de mi cerebro. Con V hubiera gritado y saltado y me hubiera tirado por los suelos hasta que él confirmara la locura que ve en mi.

Cuando vuelva al suelo, cuando revierta esto, será el golpe muy fuerte?

Malestar en la cultura

Se ha especulado siempre alrededor de como de productivo es el malestar. Los que tienen dudas y los que cuestionan algo, suelen ser esos los que llegan a algún lado, básicamente porque se mueven. Nadie ha hablado de cuanto cuesta moverse, del valor que hace falta ganar, para mover lo más insignificante.
Algo se ha hecho mal, para que en general todo el mundo se queje, sienta dolor, miedo o vacío y de vez en cuando uno esté contento. Y entonces todos le envidien. Algo hemos aprendido mal, para, en vez de ir preparando por fin las alas al ver el vacío, arraparnos lo más fuerte a un pobre árbol deshojado y evitar la caída. Algo pasa para que sólo veamos la caída. Y mientras tanto consumimos millones de productos que nos distraen del terror de la nada. Dvds, juegos, música. La evasión es el truco más rápido, con drogas, con sexo, con relaciones estúpidas, con mentiras, con excusas, con televisión digital y sueños para esta noche, con discotecas, amigos para siempre de este fin de semana, otro cubata en la mano y 5 minutos de cigarrillo en los que ya no necesitarás justificar tu presencia o tu soldead. A ninguno le gustan los domingos por la tarde, pero, ahí están no? Vas a hacer hoy algo distinto? Estás mal otra vez? No importa, escríbelo, o incluso mejor, escribe algo ingenioso y cínico, lleno de clichés. Así podrás compensar la falta de respuestas o de autoestima y cuando por fin consigas meterte en la cama mañana será otro día que podrás volver a llenar de todo eso que tanto te apasiona.

más gris

Otro día contaré la historia de como los mayores logros se han convertido en las mayores desgracias y como he preferido dejar de desear porque las cosas se hayan cumplido
otro día dejaré de lamentarme pero creo que no será hoy
y sí, siempre pasan cosas, y seguimos aquí y no nos queremos suicidar
sólo tomamos un paso más lángido, un color más gris

Es domingo

Me levanto con tiempo, doy vueltas por la habitación, me preparo un té me bajo algo de música. Hay random permanentemente desde hace semanas. Cualquier música puede pasar en cada momento y nunca pasa algo realmente sorprendente y casi nunca adecuado. Suene la que suene siempre quiero saber la que sonará después. Es domingo. Justifico mi indeterminación con un exceso de autoconsciencia. Pienso en ayer y me imagino la serie de mecanismos mentales que me han hecho borrar tantas partes de mi vida y dejar el resto. Me acuerdo de la selección de recuerdos que recordé la primera vez, no me acuerdo de lo que pasó. Me acuerdo de cómo son las fotos que hicimos aquel día en la playa pero no me acuerdo de nada de lo que pasó. Recuerdo la sensación que tuve de viaje en gerona, en valencia o torredembarra y se me presenta en mente junto con algún que otro punto de vista probablemente imaginado a base de síntesis de recuerdos racionales. Puedo hacer escaneos de recuerdos que flotan como bolas con imágenes y sensaciones metidos en compartimentos relacionados e indexados. Por ejemplo abro viajes y aparecen primero los que más veces he recordado y si sigo explorando aparecen muchos otros. Mirar durante horas por la ventana del coche viendo pasar el mundo. Abro personas y hay diversas categorías, amigos de antes, amigos de ahora, amigos de un día, personas que han cambiado, personas que me han cambiado. Hablar con cincuenta personas en un día pero conocer a dos personas en un año. Frases concretas que me hicieron pensar o que resonaron en mi mente, recuerdo voces, el color y la textura de su pelo, la forma como caminaban. Recuerdo tantas cosas que parece increible que quepan en 20 años y me paso tanto tiempo recordando que a menudo no hay suficiente tiempo para pensar en la estrategia para hoy o mañana. Recuerdo los colores que he visto, la intensidad de la luz. Se me ocurren ocasiones en las que no dije lo que pensaba y las palabras quedaron en mí y siguen dando vueltas esperando poder salir.

Taustück für jede Zeit

la xarxa ens evadeix i ens aliena